Segle XX

 

L'inici d'un nou segle va suposar un canvi de mentalitat i societat. Anys enrere la moda va estar influenciada pel monarca anglès Eduard VII, és a dir, per l'estil eduardià. Tot i que aquesta influència anava decaient continuava present, per la qual cosa no hi havia un estil definit. A França s'anomenava Belle Èpoque, (1871-1914), una època de gran ostentació i extravagància.

 

En aquella època la dona ideal era:

- blanca i pàl·lida de pell, ja que el bru s'associava a la classe treballadora.

- Silueta "S", mitjançant l'ús del corset, el qual empenyia els pits cap a dalt, feia la cintura la més estreta possible i potenciava els malucs. Aquest provocava conseqüències greus: dificultat respiratòria, deformació d'òrgans…

​

Les faldilles s'ajustaven al maluc i a partir d'allà queien en forma de campana fins a terra, tapant les sabates. Van ser d'aquesta manera durant tota la dècada, a diferència de les mànigues, brusa, accessoris, escot... que van anar canviant.

La brusa del vestit, al principi, era bombada i seguia la silueta S.

 

El comú era colls alts, els quals arribaven fins al punt d'asfixiar, tenint en compte tota

l'ornamentació que hi portava i la seva gran mida. Seguidament el tall i les mànigues cada

vegada eren menys folgats. 

 

Els vestits permetien que amb l'ajuda dels corsets,  es mantingués la famosa silueta S.

Per la part posterior, a través de plecs aconseguien una cua, la qual s'adaptava depenent

el moment del dia. Pel dia; més curta i a la nit; més llarga. Ara bé, va anar desapareixent

progressivament.

​

La classe social en la qual pertanyies, es reflectia en els complements dels vestits, des d'encaixos fins a plomes, llaços... així com en la classe de teixits:

​

​

​

​

​

​

 

      Batista → pobres      Popelín → classe mitjana      Plumeti → classe alta

                

Els teixits habitualment eren de tons clars, com el rosa pàl·lid o el crema. Per altra banda, el blanc, el qual fins aleshores només es veia en núvies i nenes, es va començar a portar.

Es comença a treballar amb vestits sastre i el tall amb influència masculina per a les dones.

Les classes altes i mitjanes eren dels pocs que seguien la moda.

 

1905 → Paul Poiret obre la seva botiga a París, on comença la seva lluita per alliberar a la dona del corset.

1908 → la silueta és més recta, és a dir, la cintura ja no es marca tant i per tant és més còmode. Es popularitza altre vegada el tall imperial.

 

 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

CABELL

El monyo cardat era molt comú, per aquesta raó solien tenir el cabell llarg.

​

MAQUILLATGE

Pols d'arròs amb una mica de coloret.

 

COMPLEMENTS

Barrets com el complement més característic de l'època. Al principi era exclusiu per la classe alta i contra més adorns i més gran, més riquesa.

 

Guants: es portaven per estètica i per protegir les mans. Un complement que també era comú en les altes societats. Pel día, més curts i a la nit, més llargs. Així com els barrets, vestits... els decorats i el tipus de teixit depenia de la classe social.

 

Els corsets van anar desapareixent, cap a finals de la dècada, donant pas als sostenidors, com a peça de roba interior molt més còmode. Es tractava d'una peça de roba elàstica, la qual sostenia els pits.

​

​

​

​

​