SARA CAIMEL GARCIA
SPENCER
FITXA TÈCNICA-ARTÍSTICA
Durada: 116 min
Títol original: Spencer
Data d’estrena: 19-11-2021
Gènere: Drama, Biografic
Direcció: Pablo Larraín
Guió: Steven Knight
Música: Jonny Greewood
Fotografia: Claire Mathon
Cast: Kristen Stewart, Sally Hawkins, Sean Harris, Timothy Spall, Jack Farthing, Richard Sammel, Amy Manson, Ryan Wichert, Michael Epp, Wendy Patterson, Niklas Kohrt, John Keogh, Shaun Lucas, Marianne Graffam, Olga Hellsing, Jack Nielen, Ben Plunkett-Reynolds, Matthias Wolkowski, Oriana Gordon.
Productora: Fabula Komplizen Film, Shoebox Flims, Filmnation Entretainment
Distribuidora: Neon
Idioma original: Anglès
Localitzacions: Regne Unit, Estats Units, Alemaya i Chile.
Premis: 2021: Festival de Venecia: Seció oficial a concurs, Satellite Awards.
ANÀLISI
ARGUMENT:
La pel·lícula narra un relat fictici de les decisions que van portar a Diana, princesa de Gal·les a acabar el seu matrimoni amb el Carles de Gal·les i renunciar a la família reial britànica.
SINOPSI:
Biopic de Lady Di que explica la història d’un cap de setmana crucial a principis dels anys 90, quan la princesa Diana Frances Spencer decideix que el seu matrimoni amb el príncep Carles no estava funcionant, i que necessitava desviar-se d’un camí que l'havia posat en primera fila per algun dia ser reina. El drama té lloc durant tres dies, en una de les seves últimes vacances de Nadal a la casa de Windsor a la seva finca de Sandringham en Norfolk, Anglaterra.
Pablo Larraín Matte és un cineastam director, productor i guinista xilè nominat als Premis Óscar en 2013 per No, així com als Premis Globus d’Or el 2015 per El club i el 2016 per Neruda.
Aquest és el fundador de Meravella, una empresa dedicada al desenvolupament de cinema i comercials on ha dut a terme diversos projectes.
.jpg)
La princesa Diana
La princesa Diana prové d’una família de classe mitjana, però aquesta és casa amb el Príncep de Gal·les, assumint així el càrrec.
Es mostra a la princesa com un personatge humil i desentesa, que pateix molts problemes, desencadenats per la vida burocràtica i la pressió constant de formar part de la família reial.
El matrimoni manté una relació quasi inexistent malgrat que tenen dos fills. El pare, el príncep Carles no es mostra una relació gaire propera amb els seus nens, contrast mostrat amb el qual es veu com la mare, lady Diana intenta ser lo més propera possible als seus fills.
La pel·lícula mostra molts problemes, com ara la soledat, les al·lucinacions i trastorns alimentaris que patia la princesa.
VESTUARI:
Podem observar que l’obra està basada en una sèrie de fets succeïts el 1991 gràcies a l’atmosfera aconseguida pel vestuari, realitzat i dissenyat per Jacquéline Durran, guanyadora de dos Oscar pel vestuari a altres llargmetratge.
Lady Di es reconeguda per ser una dona caritativa, i a part, també pel seu gran estil a l’hora de vestir, aquest ha quedat retratat a la perfecció per la dissenyadora.
PLANS:
Al llargmetratge es fan servir tant plans estàtics com mòbils, s’usen recursos de càmera en mà (per tal d’integrar a l’espectador dins de la pel·lícula), drons pels plans aeris.
La pel·lícula utilitza diversos plans, com ara són els frontals, zenitals, primers i primeríssims plans, picats, contrapicats, generals, etc. Aquests, es fan servir majoritàriament per expressar els sentiments de Diana.
ESCENOGRAFIA:
Intenta mostrar l’estètica del palau reial britànic situant-nos en un temps i lloc específic.
LLUM:
La llum durant tota la pel·lícula acostuma a ser tènue i fins i tot freda en alguns casos per tal de remarcar la clara angoixa de diverses escenes.
COLOR:
Predominen els colors vius i càlids, com ara el vermell, el groc, el blau i el verd, però aquests no són gaire saturats. Els colors durant la filmació van variant segons les situacions, acostumen a ser freds en moments de tensió i càlids en moments desentesos, com per exemple quan la princesa està amb els seus fills.
MÚSICA:
La música que acompanya tota la pel·lícula és una banda sonora de Jonny Greenwood que busca combinar free-jazz i música barroca.
CASTING:
Kristen Stewart com Diana (princesa de Gal·les), Kimia Schmidt realitza el paper de Diana als 9 anys i Greta Bücker com a Diana a l'adolescència. Timothy Spall actua com l'escuder major, Alistair Gregory, Jack Farthing com Carlos (príncep de Gal·les) i Sean Harris com Darren McGrady, el xef de cuina real. Sally Hawkins realitza el paper de Maggie, la tocadora real, Jack Nielen fa de Príncep Guillermo, Freddie Spry de Príncep Enric, Stella Gonet de Reina Isabel II i Richard Sammel de Príncep Felip, duc d'Edimburg. Elizabeth Berrington actua com Ana, princesa real, Amy Manson com Ana Bolena, James Harkness com lacai Paul, John Keogh com Michael, Ryan Wichert com Sargent Wood, Thomas Douglas com John Spencer, Emma Darwall-Smith com Camilla Parker Bowles, Niklas Kohrt com Príncep Andrés, duc de York, Olga Hellsing com Sarah, duquessa de York, Mathias Wolkowski com Príncep Eduard i Oriana Gordon com Lady Sarah Armstrong-Jones.
ESCENA DE LES PERLES
Inicia la seqüència amb la Maggie, la vestidora de Diana col·locant-li el vestit pel sopar d’abans de Nadal. Diana expressa que no sent que el vestit li quedi bé perquè ha engreixat, una clara al·lusió al trastorn alimentari brutal que pateix, la seva amiga li recomana que es llueixi, que el millor que pot fer es brillar amb totes les seves forces. També li col·loca un collar de perles, el mateix que Carles va regalar-li a una altra dona.
La princesa arriba tard al sopar, tothom ja estava a taula quan ella arriba, inclòs la reina. Quan tothom comença a menjar, Lady Di comença a tenir fortes al·lucinacions, com per exemple ella arrancant-se el collaret de perles i menjant-se-les mentre Anna Bolena mirava.
Aquesta escena em va impactar per la duresa de les imatges, en la qual es veu com la protagonista traga les perles dubtosament i amb molt esforç. Això es una clara referència a l’obligació i pressió que sent ella en formar part d’una família reial i la necessitat d’alliberar-se d’aquest patiment, a més a més també podria estar relacionat amb la bulímia i el sentiment de fàstic i culpa que sent cada cop que menja.
Opinió personal
En un principi, per la forma en la qual es presenta en un inici, vaig pensar que aquesta seria una pel·lícula lenta i avorrida com les que es posen els diumenges a les 7 de la tarda a Antena 3, però aquesta m’ha sorprès gratament.
El fantàstic ús dels colors i les imatges, que aconsegueixen jugar amb les emocions del públic, fa que estiguin expectants del que passarà a la següent escena. Els plans dinàmics i ben calculats van aconseguir posar-me la pell de gallina.
Aquesta pel·lícula tracta temes molt forts d’una manera excepcional, sense criminalitzar ni acusar a la protagonista de boja.
Personalment, he sentit que el director i tot l’equip involucrat en la realització d’aquest llargmetratge ha estat excepcional, fent sentir propera la protagonista al públic, les seves preocupacions i les seves angoixes.
Si la pel·lícula està basada en fets reals o no, no ho sé, però si ho és, Lady Diana és un clar exemple de dona a seguir, una persona que fa tot i més pels que estima, inclús arriscar-se a rebre un tret a un camp de caça. Retrata a la protagonista com una persona real, es a dir, no sembla un personatge creat expressament, sinó que fa que l’espectador es preocupi realment per l’estat anèmic de Diana.